divendres, 29 de gener del 2010

ud5:IDENTIFICACIÓ DE LA CARN DE VACU, CLASSES I PRELABORCIÓ:

La setmana pròxima començarem la ud5, que tracta sobre la carn de vacu. Seguint l'esquema establert per a les darreres ud., definirem què és la carn de vacu, en direm les seues característiques de qualitat i nutricionals, establirem una classificació atenent a le seua edat, vorem la presentació comercial, el despecejament, hem de saber identificar cada peça, la seua situació anatòmica, les seues característiques atenent a la duresa i tendresa, i, molt important, saber aplicar-li a cada peça la tècnica culinària més apropiada. També ens endinsarem en les peces amb denominació pròpia, que en són moltes. Al llarg de la ud. us passaré una presentació power-point amb el despecejament d'una mitja canal, molt interessant. Ja teniu la ud per a descarregar-la. També us deixe una imatge de la vaca, amb totes les peces de carn que presenta. Hem d'agrair-li a Maria Mulet, alumna del IES Llopís Marí de Cullera que ens fera la imatge, per a que vegueu que important és la vostra participació en el bloc, al final tots ens beneficiem. Salut i molt bon cap de setmana.

Activitats ud4; LES AUS

També us podeu descarregar les activitats de la ud de les aus. Les heu de fer per al proper dijous que les corregirem a classe. Salut

Resum ud4

Hola a tots ja us podeu descarregar l'esquema-resum de la ud. de les aus que vaig acabar d'explicar ahir. Salut

Fotos plats menú-carta 27-1-2010

ASSORTIT DE CANAPES
MUSCLOS TIGRE
PEQUEÑA MARMITA ENRIQUE IV
EMINCES D'ANOLL STROGONOFF

dimecres, 20 de gener del 2010

Frases celebres, dites per alumnes i professors de 1º cuina IES Enguera.

Bé, us passe un recull de frases que ha anat recolipant Àngela, la veritat que abans de publicar-ho al bloc les he llegides i m'he rist a la gana, algunes d'ells són molt bones, ah, i podeu fer els comentaris que cregau interessants. Me n'alegre que siga així, açó demostra el bon ambient que tenim a classe, i jo que pensava que anava a donar-los les gràcies de les felicitacions del seu aniversari, ja, ja, ja...SALUT

Frases celebres, dites per alumnes i professors de 1º cuina IES Enguera.

· Disculpe, cuando usted dice: cola de pescado, ¿es la cola de un pez? (Carmen).
· Profesora, algunos de nosotros sabemos muy bien todo esto ¿nos podría exonerar del examen? (Carmen).
· 1+1 no son 2. Son 1’8 o 1’9 aproximadamente (Francisco).
· Adriano ¿perquè et caig mal? Jo vull caure bé a tots (Sandra).
· Jo de major vull ser vaca, quan més gorda estàs més et volen(anònim).
· ¡Vamos a ver! Cállense (Carmen).
· ¿Tú que quieres ser de mayor? Yo quiero ser como Arguiñano. ¿cocinero? No, rico, rico (Kiko).
· Es así, porqué es así y punto pelota (tots sabeu qui).
· Oye, para estar así mejor te vas a casa (María). Pero ¿porque? No estoy durmiendo, estoy meditando! (Marcos)
· ¿Usted piensa que yo soy responsable? Açò es increïble !a ningú que li passe! (esta no es anònima).
· En el libro esta todo (Gustavo)... Y si no siempre puedes copiar del de al lado.
· Para un viaje corto, cualquier maleta es buena (El contexto se lo podéis preguntar a Fernando).
· Es pot ? (entrar en la classe) i Richard contesta: es pot? Ó botella!
· No tiene ni una gotica de conosimiento (dit per Francisco a Aitor).
· Hola Ángela, me han contratado para que te mate, pero como no me a pagado ¡que se joda! (Sara).
· Mireu-lo, ell per a eixir de casa es posa colònia d’ Adolfo domingo, els calçotets de calvin klein i jo porte les bragues del mercat (Àngels). Que as dit? Bragues d’espart ? (Enric).
· Che Ribes, un poquet más y no arribes (Kiko)
· No importa que hables de comida, lo bueno es sacar la frase de contexto y adornarla convenientemente (Ángela)
· Yo puedo parecer un gilipollas pero a veces razono (anónimo).
· David, el brownie está en el horno, muy bien ya me encargo (David) La última vez que te encargaste tu, se quemó (Ángela).
· Carlos, ¿Ayer hiciste tu los esmorsares? (Natalia).
· Penseu, que este ofici no soles te eixida en restaurats fent aires i espumes (Àngels).
· Marcos, ¿Que es una emulsió?(Àngels) Pues ara mateixa no sabria definir-ho.
· Hay gente aquí que esta de cuerpo presente y mente ausente (Àngels).
· Si tu trabajas en un restaurante, por ejemplo el “guiri” (Carmen) El Bulli Carmen, el Bulli (toda la clase).
· Un poco de respeto, por favor (Raquel) Si, claro!! Respétenme!!! (Carmen).
· Saber inglés en cocina ¿es un suplemento salarial? (ELENA).
· Complementos salariales, esto es así como un medico general anestesiólogo (Carmen).
· Me estoy reseteando. Hasta dentro de un rato no estaré operativa (Ángela).
· ¡Apunta esa también! (Fernando) No, no quiero salir en las frases esas... no me gustan los escándalos (Ángela).
· Os habéis soltado mucho!!! (Raquel).
· Si, usted antes de venir tómese una tila (Carmen).
· Yo necesito un hidromasaje ¡ya! Estoy muy estresado (Antonio).
· No, jo no vull llegir, perquè llig mal que te cagues! (Soraya).
· Jo estic en el món pa que hi haja de tot, Però tu!!! (Àngels a Alberto, que volia comprar la salsa barbacoa de mercadona).
· Jo soc valenciana! A vore, no fallera, valenciana, valenciana (Àngels).
· Mira que bonito ha quedado el pastel de patata, Sí es verdad, pero ahora limpia la mesa. ¡María, no has limpiado la mesa! Con tanta gente sin hacer nada ¿por qué me lo tienes que decir a mí? Porque la has ensuciado tú. ¡No me gusta tu tono de mandona! Calooooooooo ma dit mandona, ja se que soc mandona, però ¿perquè me ho te que dir ella? Que netege la taula i punto (Ángela).

Totes les frases d’esta pàgina, tenen dret d’autor, queda prohibit: repetir-les en classe, copiar-les, difondre-les ó mofar-se de la persona que les a pronunciat inconscientment.
Moltes gracies per la vostra col·laboració desinteressada, sobre tot agrair a Àngela la seva aportació, ha estat inigualable.

dimarts, 19 de gener del 2010

PER MOLTS ANYS, ANYS I ANYS......

Demà 20 de gener és l'aniversari d'Angela i Alberto, I el dijos 21 el d'A driano, vaja la meua felicitació per davant, i això que es diu FELIÇ ANIVERSARIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIÇ, de tot cor.

dissabte, 16 de gener del 2010

Sant Antoni Abad; la festa gran a Canals

Este article molt interessant ha estat escrit per la nostra companya Angela Montell, moltes gràcies.
Sant Antoni Abat o Antoni Abbàs fou un monjo cristià pioner de l'eremitisme. És considerat el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de tots els animals domèstics. La llegenda explica que era un gran amic dels animals i, quan en veia un de ferit, el guaria. Així ho va fer amb un porquet, que, per mostrar-li el seu agraïment, va decidir acompanyar-lo la resta de la seva vida; és per això que popularment se l'anomena sant Antoni del porquet.
Nascut el 251 a Coma (Egipte). Va repartir els seus bens als 19 anys i va anar a viure sol a les rodalies del seu lloc de naixement. La dieta dura i les feines que feia van minar la seva salut, però va viure molts anys (suposadament fins els 105 anys).
Sant Antoni, segons la biografia contada per sant Atanasi d'Alexandria, tenia 20 anys quan va sentir la crida de Déu: «Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me». Així ho va fer i es va retirar a una cova de Tebes. El diable el va temptar amb diverses visions mortificants i pecaminoses, però sant Antoni s'hi va resistir. Finalment, una plèiade de dimonis el van assaltar de nit i el van apallissar. La nit següent, els dimonis van retornar a la cova, convertits en mosteles, per reobrir-li les ferides. Déu va llançar un braç de llum a la cova que va atemorir els diables, que no van retornar mai més. La proesa es va anar estenent arreu i es van multiplicar els seus deixebles. Va morir el 17 de gener del 356. Fou enterrat en secret. Es conserven una vintena de cartes suposadament seves però només set son amb seguretat genuïnes. Se'l representa amb una creu en forma de tau o de T, acompanyat d'un porquet, o bé amb un llibre en una cova, o bé amb un gaiato d'on penja una campaneta.
La seva festa s'escau el 17 de gener, essent una celebració important en els països d'influència cristiana. Com a tradicional protector dels animals útils per a les feines del camp, se celebren en honor seu gran nombre de festes populars relacionades amb ells, per tal d'obtenir la fertilitat dels animals i dels aliments, i la seva purificació. En el passat va ser una festa clau en moltes poblacions, essent la festa major d'hivern. Actualment, el seu arrelament és un fet. Als països de parla catalana, la devoció popular al sant es remunta al segle XII, per la influència dels pelegrinatges a l'abadia de Sant Antoni propera a Viena del Delfinat.
la festa també compta amb la presència de grans focs, fogueres o barraques, d'un tipus especial de dimonis, les botargues i d'un bon nombre de balls, cançons i tradicions gastronòmiques pròpies. També hi ha poblacions en què es representa la vida del sant i com els dimonis intentaren cremar-lo sense aconseguir-ho. A Canals, cremen la major foguera del món la vespra de la festivitat del Sant, patró del poble.
Per celebrar les festes de Sant Antoni, Canals construeix i encén una de les fogueres més impressionants de les que es fan a casa nostra. La monumental construcció fa uns 18 metres d’alçada, té una forma cònica perfectament treballada i s'encén el vespre del primer dia de les festes.La foguera de Canals A Canals la festa comença molts dies abans de Sant Antoni, amb la construcció de la foguera. Durant la mitjanit del 8 de desembre, dia de la Immaculada, els festers munten els cavalls engalanats i arrosseguen fins a la plaça Major el que serà primer tronc de la foguera. L’acte, que s'anomena "Entrà de la Primera Soca", tanca una jornada en què centenars de persones han pentinat els boscos propers, fent la major quantitat de llenya possible. Les setmanes següents, els camions s’encarreguen d’anar portant la fusta recollida, que s’apila a la plaça on hi ha la foguera. Des d’el primer dia de l’any i fins el 13 de gener, té lloc la construcció de la foguera, una tasca encapçalada per quadrilles de podadors i dirigida per un mestre expert. A la part central d’un cercle de vuit metres de diàmetre marcat al terra es col·loca un tronc de pi altíssim que serà l'eix de la foguera. Amb la resta de la fusta (es calcula que s’hi apilen més de 150 tones) es construeix una torre cònica, geomètricament perfecte, de 18 metres d’alçada. Tot el conjunt es revesteix de pinassa de color verd intens i a dalt de tot s’hi afegeix un taronger. Val a dir que, una vegada les festes han passat, tota la població dedica una jornada sencera a la replantació d’arbres per evitar la desforestació de la zona. Els actes rituals de Sant Antoni A primera hora del matí la coetà i la cercavila desperten la població i els festers, acompanyats de les autoritats assisteixen a la missa solemne. Al final es reparteix el tradicional pà beneït i el matí conclou amb una mascletà. És molt comú aquest matí estrenar roba per celebrar la diada. El fervor religiós es mostra en tot el seu esplendor a la tarda, durant la processó. És una marxa multitudinària on els "vítols" al sant se succeeixen un darrera l’altre. Vítol!. Aquest crit, barreja d’oració curta, jurament, compromís i crit de festa, és el més escoltat durant el dia de Sant Antoni de Canals.
El dia 16 de gener, a les nou del vespre, Canals viu un dels moments festius més importants. La foguera s’encén solemnement desprès que s’hagi cantat el primer "vítol" a l’església. La plaça, plena a vessar espera impacient els festers que, per grups, calen foc a la torre. La foguera crema durant tota la nit i en els seus primers moments l'emoció i l'excitació es barregen a la plaça. El fum i el foc es succeeixen i semblen voler entrar les cases del voltant, que han estat protegides amb planxes de ferro. Per la seva banda, l'escalfor del foc desfà les taronges que ha estat col·locades revestint als sants que hi ha a la façana de l'església. Quan la màgia indescriptible del foc s’apaga, la plaça esdevé una brasa gegantina que els noctàmbuls i els més matiners aprofitaran per cuinar les carns del primer esmorzar. Oficialment la festa conclou el 18 de gener amb el que es coneix com el "Dia dels Parells" i "Les Voltes". La denominació evoca el temps en què es llaurava la terra per honrar el sant i en l’actualitat consisteix en la tradicional benedicció dels animals, al matí i una passejada dels festers a la tarda, repartint dolços i joguines pels carrers de la vila.
es festes de Sant Antoni de Canals han sigut fa poc declarades d'interès turístic autonòmic, com previ pas per a la consecució del títol nacional d'interès turístic.La consideració d'aquestes festes d'interès turístic autonòmic açò suposa per a la localitat guanyar en notorietat, estar present en els principals certàmens turístics, aparèixer en els mitjans de comunicació, major publicitat i suport de les institucions provincials i autonòmiques. Cada any són més els estrangers que ens visiten gràcies a les noves tecnologies de la informació i a les imatges de televisió que donen la volta al món".
La “Foguera“ canalense es la més alta del món , tal i com ho acredita el récord Guiness que va aconseguir en el 2007. Cada any, es batejada amb un nom diferent, fent al·lusió a alguna anècdota sorgida durant la seva construcció o a algun esdeveniment local important de l ‘any.

Els dolços tradicionals d’estes festes son: Rotllets d'aiguardent, Coques cristines, carquinyols, pastissets de moniato, merengue de nous, ufff ja no sé si se m’oblida algun, però si veniu a Canals en totes les cases us oferiran licors (de tot tipus) i estes pastes. Si voleu visitar-nos ací teniu el programa de festes: http://www.coneixercanals.com/festes-de-sant-antoni/2344-programa-de-actes-festes-de-sant-antoni-2010


Ángela

divendres, 15 de gener del 2010

Las provincias

Xe, xe, xe ahir és va publicar a "Las provincias", un article sobre nosaltres, quina categoria. Ah!, i Angels i Natàlia "xupando" càmera. Per a poder voreu, cliqueu a l'enllaç. Ha estat uns informació que m'ha passat Angela, moltes gracietes. Salut i bon cap de setmana a tots.

http://www.lasprovincias.es/20100114/ribera-costera/alumnos-enguera-vuelven-fogones-20100114.html

EL PORRAT DE SANT ANTONI

Diu un dels nostres antics refranys que “dels porrats de gener, Sant Antoni és el primer”, la qual cosa significa que en la celebració del dia de Sant Antoni Abad, se celebra el primer dels porrats valencians, que són diversos i se succeïxen al llarg de l'any, el de Sant Vicent Màrtir, el de Sant Valero, el de Sant Blai i, al desembre, el de Santa Lluïa. Remuntar-se a la història del “porrat” és, com quasi sempre a València, viatjar al subconscient col·lectiu del valencià que ho atribuïx als “moros”. Alguns historiadors atribuïxen l'origen del “porrat” a “coses dels moros”, a propòsit que pareix que el cigró torrat – torrat o porrat – formava part del menú de les celebracions dels musulmans valencians, i especialment en les bodes, a manera de tribut a les nóvies, coneguda la preferència dels “moros” pels fruites seques.

LA MATANÇA DEL PORC

A mesura que passa, inexorable, el temps i ens convertim en adults, els records que guardem de la nostra infantesa van semblant-se a les escenes soltes, però carregades de simbolisme, d'una pel·lícula: la pel·lícula de la nostra vida. I així, estos moments passats i atrapats ara en record, estes fotografies velles que es guarden en el nostre pensament, passen a formar part de la nostàlgia, personal i també col·lectiva, quan es tracta de records lligats a les tradicions i costums d'un poble, com ara el nostre. Algunes d'eixes vivències pertanyen a la tradició familiar de la matança del porc, un costum que representava molt més que el sacrifici d'un animal per tal d'aprofitar-ne la carn i tots el seus derivats. Eixos dies semblava que el corral eixamplava les seues dimensions per tal d'acollir tota mena d'estris de "porquejada": poals, calderes, llibrells, cassoles, aparells de triturar, i d'embotir,... I així, dins del desordre aparent, s'encentaven les diferents tasques de la matança, i com en un treball en cadena, cada membre es dedicava a un treball artesanal on totes les parts de l'animal s'aprofitaven: El magre i la cansalada eren la base principal de les llonganisses i sobrassades, condimentades amb diferents espècies com ara pimentó, pebre negre, blanc, roig, nou moscada, ... Amb la cansalada, ceba bullida i sang, amanit tot amb orenga, pebre, sal i altres espècies es preparaven les botifarres i també botifarrons, amb carn. Les connes i altres restes de carn diferent, trossejat tot, i carregat d'espècies com el pebre negre, etc. servien per a elaborar els blanquets. Es feien també salsitxes amb la carn de les cuixes del porc picada i barrejada amb greix, pebre negre i boletes picants. La carn de les salsitxes havia d'estar ben atapeïda, i s'havia de deixar secar durant quasi un any. El budell culà, ample, farcit de carn, pebre negre, roig, salses picants, canyella, ... era la "bufa". Tots estos i altres variants d'embotit es bullien en calderes amb aigua i tot seguit, s'escampaven per damunt d'uns canyissos i, una vegada més secs, es penjaven en la llar de casa. Treball a banda era la preparació del pernil. S'agarraven les cuixes de l'animal i es refregaven amb llima i es reblien de sal dins d'uns caixons o "pernileres" i se li posava pes per damunt per tal que es mantenira ben apretat. Aproximadament, al cap d'un mes, es treien i s'untaven de pebre roig. Quan se'n feien prou es tapaven amb un saquet de gassa i es posaven a secar en un lloc ben ventilat de casa. També solien guardar-se coberts d'una capa d'algeps, a fi que es conservaren bé durant molt de temps. També s'elaboraven altres productes d'especial singularitat, com ara les botifarres d'arròs bullit, en lloc de ceba, acompanyat d'ametles i romer. El greix resultant de bullir en calderes els blanquets es convertia en una mantega de color rosaci que es solia menjar untat amb rosques de pa. Hi havia una peça ampla de greix, d'on es feia el sagí i les "xuxurites" que, a xicotetes porcions, servien per a fer més toves les coques dolces...¡I que saborosos! Els "tastets", eixa manera tan peculiar i deliciosa de provar el punt de la mescla en cada tipus d'embotit. Hi havia tantes maneres diferents de fer l'embotit que, segons les mans que ho amassaven, segons la quantitat i varietat de les salses, el producte final era diferent però sempre artesanal i saborós. En la porquejada, com en l'elaboració de pastes caseres, en ocasions els savis i experts consells d'una dona, l'autoritat de la qual no es discutia, marcaven les pautes, o bé es repartia el treball democràticament, perquè totes ho havien vist fer de la mateixa manera als seus pares. que el corral eixamplava les seues dimensions per tal d'acollir tota mena d'estris de "porquejada": poals, calderes, llibrells, cassoles, aparells de triturar, i d'embotir,... I així, dins del desordre aparent, s'encentaven les diferents tasques de la matança, i com en un treball en cadena, cada membre es dedicava a un treball artesanal on totes les parts de l'animal s'aprofitaven: El magre i la cansalada eren la base principal de les llonganisses i sobrassades, condimentades amb diferents espècies com ara pimentó, pebre negre, blanc, roig, nou moscada, ... Amb la cansalada, ceba bullida i sang, amanit tot amb orenga, pebre, sal i altres espècies es preparaven les botifarres i també botifarrons, amb carn. Les connes i altres restes de carn diferent, trossejat tot, i carregat d'espècies com el pebre negre, etc. servien per a elaborar els blanquets. Es feien també salsitxes amb la carn de les cuixes del porc picada i barrejada amb greix, pebre negre i boletes picants. La carn de les salsitxes havia d'estar ben atapeïda, i s'havia de deixar secar durant quasi un any. El budell culà, ample, farcit de carn, pebre negre, roig, salses picants, canyella, ... era la "bufa". Tots estos i altres variants d'embotit es bullien en calderes amb aigua i tot seguit, s'escampaven per damunt d'uns canyissos i, una vegada més secs, es penjaven en la llar de casa. Treball a banda era la preparació del pernil. S'agarraven les cuixes de l'animal i es refregaven amb llima i es reblien de sal dins d'uns caixons o "pernileres" i se li posava pes per damunt per tal que es mantenira ben apretat. Aproximadament, al cap d'un mes, es treien i s'untaven de pebre roig. Quan se'n feien prou es tapaven amb un saquet de gassa i es posaven a secar en un lloc ben ventilat de casa. També solien guardar-se coberts d'una capa d'algeps, a fi que es conservaren bé durant molt de temps. També s'elaboraven altres productes d'especial singularitat, com ara les botifarres d'arròs bullit, en lloc de ceba, acompanyat d'ametles i romer. El greix resultant de bullir en calderes els blanquets es convertia en una mantega de color rosaci que es solia menjar untat amb rosques de pa. Hi havia una peça ampla de greix, d'on es feia el sagí i les "xuxurites" que, a xicotetes porcions, servien per a fer més toves les coques dolces...¡I que saborosos! Els "tastets", eixa manera tan peculiar i deliciosa de provar el punt de la mescla en cada tipus d'embotit: s'agarrava una xicoteta mostra i s'estenia sobre un paper d'estrassa que es doblava i es passava directament pel foc, per a, immediatament, ser provat pels paladars experts en la matèria. O el "frito", trossos de costelles i magre fregits, i guardats en gerrons replets d'oli. Hi havia tantes maneres diferents de fer l'embotit que, segons les mans que ho amassaven, segons la quantitat i varietat de les salses, el producte final era diferent però sempre artesanal i saborós. En la porquejada, com en l'elaboració de pastes caseres, en ocasions els savis i experts consells d'una dona, l'autoritat de la qual no es discutia, marcaven les pautes, o bé es repartia el treball democràticament, perquè totes ho havien vist fer de la mateixa manera als seus pares. Però, tot i ser important el procés d'elaboració artesanal, importa més encara, remarcar l'aspecte humà d'aquesta tradició: si la "porquejada" durava tres o quatre dies, o potser més, eren dies de treball però també de festa. Cada família participant reduïa al mínim les seues obligacions quotidianes per dedicar-se quasi exclusivament a aquestes altres. Eixos dies es reia, es cantava, es feia broma... a migdia no hi podien faltar les cassoles al forn, tan bones i plenes de tot; la gent menjava al seu voltant entre bromes i xarrera, i el vi que espijava el mos parat. Fins i tot els xiquets gaudíem d'una llibertat inusual i anàvem i veníem per tota la casa i pel carrer, o bé, ho passàvem d'allò més bé ajudant en els diferent treballs. La matança era una excusa ideal per a reunir-se famílies senceres, colles d'amics, germans, etc... La vida es prenia més assossegadament, sense les presses d'avui en dia. Aquella senzillesa s'ha substituït per un munt de tecnologia de manera que produïm molt més amb molt menys temps i, malgrat tot, aquest, el temps, ens segueix faltant. És molt significatiu que abans es vivia i, molt sovint es dormia, pràcticament en el carrer, les portes de casa obertes; la gent compartia treballs: el de la matança n'és un exemple però també cada casament, cada bateig o simplement fer pastissos i pastes per Nadal congregava una bona part de familiars, amics i veïns que ho deixaven tot per "tirar una maneta", perquè tot es feia en casa. Hui en dia, les portes tancades i cada unitat familiar sembla, en el dia a dia, una petita illa. És cert que tampoc podem viure aferrats a les tradicions i al passat, però fins i tot en el mil.leni que anem a començar haurem de veure la manera de conjugar la nostra història més recent amb els reptes que en ofereix la vida moderna.


SANT ANTONI DEL PORQUET, EL RITUS DEL FOC ALS POBLES VALENCIANS

«Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer», resa un dita popular, que advertix de la proximitat del carnestoltes amb la seua heterodòxia i temptacions a l'aguait. Entrem en un nou cicle.
Sant Antoni va ser un monjo egipci que va viure en el segle III d.J. fundador del moviment eremític. Després de la seua mort, segons la llegenda va viure 105 anys, Sant Agustí el va proposar com a model de les virtuts, encara que la seua festa va ser introduïda en el segle X amb l'arribada de les seues relíquies a França, a l'abadia de Saint Antoine en Viennois en el Delfinat. La devoció pel sant va arribar a terres valencianes de la mà del bisbe de Tortosa a principis del segle XIV. Iconogràficament sempre se’l representa com un home major, amb barba i túnica amb caputxó i una creu amb un porquet . Per a uns, este animal representa el dimoni que el va temptar; per a altres, és la imatge d'una javelina que es va convertir en la seua protectora després que el sant curara miraculosament els seus garrins(jabatos), afligits de ceguera, per això és el patró dels animals i el ramat. La veritat és que en l'Edat Mitjana els frares antonians van introduir el costum de tindre porcs pel carrer perquè la gent els alimentara; la seua carn es destinava als hospitals o es venia per a recaptar diners per a l'orde. Encara hui en molts pobles es rifa un porc per a sufragar la festa. Siga com siga, en l'actualitat la tradicional benedicció d'animals domèstics junt amb les tradicionals fogueres, especialment famosa la de Canals, junt amb una amplíssima tradició i variada gastronomia on destaca l'embotit, la cassoleta en tanda, la caldera, el rotllo, els congretes, els coquetes, els prims, els casquets o el tradicional porrat convertixen desenes de pobles valencians i altres llocs d'Espanya i hispanoamèrica en una autentica festa, una jornada lúdica, cultural i religiosa de primer orde. Una prova palpable d'un cristianisme arrelat en els nostres costums i tradicions que dia a dia cobra major rellevància.

dijous, 14 de gener del 2010

Fotos menú-carta 13-01-10

OU CHIMAI
BROTXETA DE LLAGOSTÍ AMB SALSA ROMESCU
PANSOTIS AMB SALSA CARBONARA
MENESTRA DE VERDURES BILBAINA
CASSOLA DE SÈPIA AMB CARXOFES I FABES
RAGÚ EN BLANC I NEGRE






dimecres, 13 de gener del 2010

Fotos plats menú-carta 16-12-2009

TORRADA DE MOUSSE DE FOIE
SIMFONIA DE SABORS

ARRÒS MELÓS
CANELONS A LA CATALANA
RABO DE BOU
SARSUELA DE PEIX I MARISC